El naixement d’una entitat popular (1899–1903)
A finals del segle XIX, Sant Cugat del Vallès era encara un municipi agrícola, amb poc més de 2.000 habitants i una estructura social basada en la pagesia, els rabassaires i els petits propietaris. Tanmateix, el moviment coral impulsat per Josep Anselm Clavé havia arrelat profundament a Catalunya, i també al Vallès¹.
En aquest context, l’any 1899 un grup de 27 cantaires —molts provinents de la Societat Coral El Progrés— decideixen constituir una nova coral amb voluntat de permanència. La presidència recau en Pere Fàbregas, i la direcció musical en Joan San i Vilaseca, antic director d’El Progrés².
L’any 1900 la nova societat ja disposa d’estendard propi, fet que la tradició de l’entitat considera l’acte fundacional. Jurídicament, però, la formalització definitiva arriba el 1903, quan consta inscrita com a societat coral³.
No era només una coral. Era un projecte comunitari.
Una coral amb vocació social
Com la majoria de cors claverians, La Unió neix amb una doble vocació: musical i social. Els seus primers reglaments estableixen com a objectius principals fomentar l’amistat entre socis, promoure l’educació musical i oferir suport moral i material en cas de necessitat⁴.
En un poble sense grans equipaments culturals, la coral es converteix en un espai d’aprenentatge, sociabilitat i construcció identitària. Alguns testimonis posteriors recorden que fins i tot hi havia socis que aprenien a llegir i escriure a través de l’entitat⁵.
Aquest model encaixava plenament amb la tradició associativa catalana, que feia de l’ateneisme i el mutualisme una eina de vertebració social⁶.
Els primers locals: de cafè en cafè
Els inicis materials no van ser senzills. La Unió no disposava de seu pròpia i celebrava assaigs i reunions en espais cedits.
Primer a Cal Tadeo, al carrer Santa Maria, i posteriorment a Cal Lluc, als Quatre Cantons⁷. Aquests espais, compartits amb activitats comercials, no permetien desenvolupar plenament el projecte cultural.
La necessitat d’un local propi es va fer evident molt aviat.
1913: la primera seu pròpia
Sota la presidència de Miquel Grau Ricart, l’entitat decideix emprendre un pas decisiu: la construcció d’un edifici propi al quilòmetre 15 de l’antiga carretera de Gràcia a Manresa (actual carrer Francesc Moragas)⁸.
L’any 1913 s’inaugura la primera seu estable de La Unió Santcugatenca.
L’edifici disposava de:
-
Cafè social
-
Sala gran
-
Taules de billar
-
Espais de reunió
Aquest cafè esdevé ràpidament un dels centres neuràlgics de la vida social santcugatenca. En una època en què el lleure estava fortament marcat per les divisions ideològiques, La Unió començava a perfilar-se com l’espai de referència de les classes populars.
Creixement i consolidació (1913–1921)
La nova seu impulsa un creixement sostingut de socis. A inicis dels anys vint, La Unió supera els 300 associats⁹, xifra molt rellevant en un municipi encara petit.
Durant aquest període es consoliden diverses activitats:
-
Cant coral regular
-
Balls i festes populars
-
Representacions teatrals amateurs
-
Activitat mutualista
La Unió no era només una coral: era un centre d’oci integral.
En paral·lel, el municipi experimentava transformacions econòmiques importants, amb la consolidació del cooperativisme agrari i l’organització sindical rabassaire. Molts socis de La Unió també participaven en aquestes iniciatives¹⁰.
L’entitat formava part d’un ecosistema associatiu en expansió.
1921–1923: el gran salt
Cap a 1921, la seu del carrer Moragas ja resultava insuficient. El nombre de socis continuava creixent i l’ambició cultural també.
Sota la presidència de Llogari Sitges i Canyameres, La Unió adquireix uns terrenys a la baixada de Sant Sever (actual carrer Anselm Clavé)¹¹. Els terrenys s’adquireixen gràcies a aportacions dels socis —de 100, 250 i 500 pessetes— i una emissió de bons¹².
És un projecte col·lectiu.
Molts associats hi treballen personalment en la construcció. L’Ajuntament exonera l’entitat de determinats arbitris municipals “por estar interesado en el todas las clases sociales de la población”¹³.
L’edifici inclourà:
-
Gran sala de teatre
-
Cafè ampli
-
Biblioteca
-
Sala d’estiu
-
Dependències socials
El 1923 s’hi celebren les primeres activitats, encara amb parts de l’edifici inacabades. La sala de teatre —eix central del projecte— marca un abans i un després en la història cultural de Sant Cugat.
La Unió es converteix, definitivament, en el principal centre cultural popular del municipi.
1923: un nou epicentre per al poble
L’estrena del nou edifici consolida l’entitat com a referent cultural. El teatre permet programar obres de gran format i actes públics que fins aleshores no tenien espai adequat al municipi.
En pocs anys, La Unió passa de ser una coral a esdevenir una infraestructura cultural de primer ordre.
Aquest salt no només és arquitectònic. És simbòlic.
Significa la consolidació d’un model d’associacionisme popular que combina cultura, sociabilitat i identitat local. Un model que marcarà la vida del municipi durant dècades.
La història posterior —amb esplendor republicà, repressió franquista i renaixements successius— no es pot entendre sense aquest moment fundacional.
Notes
-
Pere Anguera, Josep Anselm Clavé i el moviment coral català, Barcelona, Ed. 62, 1985.
-
Montserrat Méndez i Abadía, La Unió Santcugatenca: 10 anys molt durs (1939–1949), UAB, 1998.
-
Registre d’Associacions de la Generalitat de Catalunya, inscripcions 1903.
-
Reglament intern de La Unió Santcugatenca, 1912 (Fons documental de l’entitat).
-
Història oral recollida a Fons La Unió Santcugatenca.
-
Xavier Ferré, Ateneus i associacionisme a la Catalunya contemporània, Afers, 1990.
-
Arxiu Municipal de Sant Cugat (AMSC), documentació associativa, inicis s. XX.
-
AMSC, expedient d’obres, 1912–1913.
-
Fons documental La Unió, llibres de socis, 1921.
-
José F. Mota, La Segona República, la Guerra Civil i les primeres juntes franquistes a Sant Cugat del Vallès, 1995–96.
-
AMSC, Actes municipals, agost 1921.
-
Fons documental La Unió, emissió de bons, 1921.
-
AMSC, Acta municipal sobre arbitris, 1921.
